Jart Lau.

Los mejores openings del anime

2009-01-09T00:46:00.016+01:00

Todo y que aun tengo un post mejor esperando a ser publicado, se da la doble circunstancia de que apenas he tenido clases esta semana i que en el curro no empiezo hasta el 12. Si se añade que estos días hace un frío que te cagas (al menos para un pixapins que ha nacido en Barcelona), os podéis imaginar que ocupo la mayor parte del tiempo libre en estar en casa haciendo aquello que vulgarmente se conoce como "tocarse los cojones". Todo y que aprovecho parte de ese tiempo en leer cosas pendientes, también he freído parte de mi celebro con horas y horas de anime. Es lo que pasa si tienes imagenio i un día deciden ponerte el canal animax. En resumen, a la intoxicación cerebral que llevo encima, no me veía con capacidad de estrujarme la cabeza, así que he tirado por la vía fácil. Este post va sobre el interesante mundo de los openings de las series de anime. A no ser que sean series que hayan marcado nuestra infancia (como bola de drac, o Dr Slump), donde el factor nostalgia concede un salvoconducto, la verdad es que los openings que introducen las series de animación japonesa suelen ser horribles (en mi opinión claro está). Tanto en su versión doblada (el doblaje, una costumbre que debe ser eliminada), como en su versión original. La mayoría de veces, suelen ser canciones de pop japonés con alguna parte de la canción -normalmente el inicio del estribillo- en inglés. Canciones destinadas a ser cantadas por aficionados en cosplay en alguna convención o feria. Todo y eso hay numerosas excepciones, así que aquí os presentaré las 6 mejores para mi.
1. MONSTER de Naoki Urasawa.
Para mí, una obra maestra sin dudarlo. Un anime con acción, misterio, y espionaje, situada en la Alemania post-unificación. Uno de los mejores guiones que he visto nunca, donde la psicología de los personajes juega un papel fundamental. Es tan bueno que hasta en se han currado su doblaje al castellano y al catalán. Pero si la serie en si es buena, el opening es sencillamente espectacular. La música, una composición instrumental, es ideal para crear ambiente. La selección de imágenes, absolutamente brutal. He de reconocer que empecé a ver este anime cuando vi su opening. Pinchar en la foto para verlo.

2- Lupin the third de Monkey Punch
Un clásico redescubierto. La primera vez que pasaron este anime en España, en la vieja telecinco, lo odiaba. El primer motivo era que le gustaba a mi hermana (razón suficiente para un crío como yo). La segunda, encontraba las voces horrorosas. El nuevo doblaje que le han hecho también es bastante malo, pero al menos supera el de telecinco. Se que con este comentario me gano alguna colleja, pues encontré gente por el youtube que defiende ese primer doblaje, e incluso que dicen que es el mejor que se ha hecho en nuestro país. Sinceramente, es tan malo como el actual, i además comete un par de grandes sacrilegios. El primer españolizar los nombres (Jigen se hace llamar Oscar y el inspector Zenigata Basilo, creo), algo tan grave como introducir chistes de Perales o poner voz de chiquito en una peli. El segundo, de pena capital, componer una canción propia, aquella de "lupen, el ladrón de guante blanco que se burla de la ley", teniendo la original el temazo que os presento. Un clásico versionado a muchos estilos y que bien podría sonar en las discotecas. Me imagino a mi mismo bebiendo un güisqui on the rocks mientras suena de fondo.

3- Black Lagoon de Rei Hiroe
Cuando la gente analizaba el éxito de un juego como Tomb Raider, muchos hallaban la respuesta en que su protagonista era una tiarrona con unos melones de aupa y dos pistolas. Los que opinaban esto, pensaran lo mismo si la primera imagen que ven de este anime es la de uno de sus personajes, Revy, una tía dura con buena delantera y armada con dos pistolas. Seria pero un graso error, pues se trata de un anime interesante, sobre piratas y peleas de clanes mafiosos por el sudeste asiático donde encontramos a veteranos de guerra, traficantes, hombres de negocios, mafiosos, antiguos revolucionarios y ex soldados soviéticos metidos a mafiosos. El opening tiene una canción muy buena y utiliza como reclamo dos elementos que seguramente atraerán la atención de muchos hombres: las pistolas y la chica.

4- Gungrave.
Poco se de este anime, ya que apenas he visto dos capítulos. Se que esta basado en un videojuego. A pesar de eso, el opening también es excelente por eso lo incluyo.

5- Bobobo por Yoshio Sawai.
Un anime de mucho éxito por aquí. Con un guión surrealista, lleno de humor y con afán de hacer parodias de otras series de anime (como olvidar la coña de las fusiones a lo Bola de Drac). El opening, con canción en japonés, és absolutamente divertido.

6- Death Note de Tsugumi Ōba
La primera vez que vi imágenes de este anime, pensé que era como una especie de Pokemon en plan gótico. Pero finalmente, después que un amigo me insistiera la vi y la verdad me sorprendió. El primer opening de la serie la verdad es bastante malo para mi gusto, pero el segundo, compuesto por un grupo de metal japonés ya es otra cosas. Os recomiendo que después de verlo, busquéis el videoclip original - la canción se llama What's up people creo-, son risas.

Me dejo algunos más en el tintero, como el de cowboy bebop (si clikais en el nombre lo vereis) , pero tampoco era cuestión de hacer una Biblia no?

Boas festes!!!

2008-12-24T01:05:00.002+01:00

JArt lau se marcha unos días a pasar las fiestas en la deep galicia, a pasar frío i hacer un viaje en el tiempo a un mundo sin tecnologia. Volveremos con historias nuevas.

A pasarlo bien y cuidado con el porno que ponen en navidad.

JARTLAU

Sobre Lots de Nadal.

2008-12-11T15:50:00.002+01:00

"Gueniffé, Gueniffé te disho siene i siene de beses que te koma el Gogú" Anònim.

Avui és un dia feliç a la meva vida: he rebut un magnífic lot de Nadal. La felicitat provocada per aquest fet es deu a un doble motiu. Per una banda, el rebre per primer cop el lot de Nadal a la feina (tot i que sigui el regal d’una empresa client en veritat), em fa veure una petita llum d’esperança en aquesta trajectòria de becari - lumpen proletari que el destí sembla destinar-me. Funciona finalment la mobilitat ascendent positiva a la nostra societat? Encara esta per veure.

Per l’altra banda, el contingut del pack m’ha fet reviure moments feliços a la meva vida. M’he recordat a mi sent un nen, anant amb ma mare a comprar per primer cop a una nova cadena de supermercats que començava la invasió al nostre país: LIDL. Ens va deixar tan bocabadats la gran quantitat de iogurts alemanys que hi havia (d’enormes proporcions, gustos, colors i combinacions), que només varem comprar això. Vaig estar dues setmanes menjant iogurt sense parar. El meu cos va absorbir tant calci que poc em va faltar per desenvolupar una segona filera de dents.
A aquestes alçades ja deveu saber el contingut del lot de Nadal. En efecte, tota una selecció de productes lactis, en aquest cas de la marca danone: cuajada, natillas, actimel, dan up, vitalinea i danoninos (abans anomenats Petit Suisse). Per fi em podré treure el gust a iogurt hacendado!!

Jart Lau's democracy o "la culpa de todo es del facebook"

2008-12-11T00:02:00.002+01:00

Podria donar moltes excuses per justificar els gairebé dos mesos sense escriure. Podria dir que el treball m'ha absorbit i alienat transformant-me en una res maquina sense capacitat de pensar (o era d'obrar?). Podria dir que he estat llegint i rellegint els grans filòsofs i pensadors de la humanitat i he acabat trobant el sentit de la vida finalment. Podria dir que he estat immers en una bacanal de sexe, drogues i rock and roll sense fi. Podria dir que he tornat a repassar estadística i m’he anat a aplicar els coneixements a un casino i a base de "chiquadrats", "tstudents" i més merda, m'he fet més ric que Amancio Ortega. Però si jo digués tot això, no estaria dient la veritat.
Parlant clar. No he escrit en 2 mesos per estar fent el friki. M'he llegit tresvegades tot el manga de "Love Hina". M'he tragat dues vegades l'anime "Monster" de Urasawa, en castellà i en versió japonesa subtitulada en anglès. He tornat a rellegir 1984. He començat a llegir El banquero anarquista en portuguès... Entre d’aquestes i moltes altres coses, també he tingut temps per complir amb les meves funcions vitals (menjar, cagar dormir...); ser atracat per un grup de travolos en plena nit a les rambles, i empollar com un boig per l'examen de dret civil (fet que m'ha afectat profundament, com podeu veure si observeu alguns canvis al blog).
Però tot i aquesta immensa llista de coses, la veritat que tot això no ha ocupat més enllà del 30% del temps que he estat inactiu.
La major part del temps he estat frikejant al putu facebook, i especialment, en aquesta soma subministrada en vena anomenada "Guerra de pandillas". Tota la culpa la té el Facebook, estimats amics. He passat hores i hores pujant de nivell, comprant-me prostíbuls, hotels, casinos, discoteques. He traficat amb drogues, he segrestat, he traficat amb armes mentre em movia per mig de la ciutat en una llanxa motora, armat amb una "lanzagranadas antitanque" i amb la protecció de la meva armadura de metall. M'he barallat amb exèrcits de desconeguts: alemanys, americans, rappers, regettoneros, noies curtes de roba, autèntics posers... He incomplert tots els meus principis morals i m'he prestat a la cara més salvatge i violenta del capitalisme a través d'una aplicació virtual. Però finalment he pogut aturar-me i reflexionar sobre l'espiral en la que m'havia ficat. I és dur descobrir-ho, però he descobert que sóc un addicte.
Per això, he decidit començar un tractament de desintoxicació per tornar al camí correcte. Un cop acceptat el meu problema, el següent pas ha estat començar a reduir les dosis de "Guerra de pandillas" paulatinament. Per tal d'ocupar tot aquest espai de temps que torno a tenir lliure, he decidit tornar a la vida bloguera.
No obstant, darrera d’aquesta decisió també han influït altres factors. Un d'ells és el convertir-se en fan del blog Jo només follo a pel, blog que teniu linkat i us recomano insistentment que llegiu. També m'ha empès a aquest retorn la nova campanya del Govern contra l’embaràs no desitjat: yo propongo. Tot i això, el factor clau ha estat l’exemple de Axl Rose, frontman de Guns 'n' Roses, que desprès de 15 anys d'espera, sent mofa de tothom, ha presentat el nou disc dels Guns 'n' Roses "Chinese Democracy". Tot un exemple de tenacitat i de voluntat de no rendir-se, en el que ha passa a ser el disc més car de tota la historia. En honor a aquesta gesta, tornem a reactivar Jart Lau, amb un nou aspecte però el mateix estil de sempre. Això és Jart lau's democracy!!! Benvinguts de nou.

All in a day's work: identitat i treball

2008-10-20T20:19:00.004+02:00

Desprès d'una setmana en la nova feina (si es que el fet de que et transformin una oferta de treball temporal en conveni de beca es pot anomenar feina), he arribat a casa amb ganes d'escoltar una cançó: All in a day's work (EELS, Shootenanny).
No hi ha un motiu específic, no té res a veure amb la lletra ni amb el dia que he tingut (bé, si hi ha alguna relació és que surt la paraula "work"). El principal motiu és que em vaig comprar el CD fa gairebé uns 3 mesos en una supermegaoferta del FNAC -que faria sense ells, només cal esperar una mitja de 3 anys per comprar-te els CDS que vols a un preu de 6 a 7 euros-, i feia temps que no l’escoltava.
No obstant, mentre em relaxava amb la música un conjunt d’idees que em veníem rodant pel cap fa uns dies han tornat a fer acte de presencia. I la qüestió que em rondava pel cap és la següent: fins a quin punt el tipus de feina que fas, el contracte que tens, i potser fins i tot, el que cobres, pot definir la teva identitat com a persona?
Potser aquestes reflexions estan influenciades per una creença en el determinisme econòmic, on la situació econòmica (en aquest cas personal), defineix la superestructura social (en aquest cas la teva identitat). Potser només és una de les múltiples paranoies que assolen el meu cap durant el dia.
El fet, però, és que amb just una setmana que fa que tinc 23 anys les perspectives vitals no són gaire bones. Ja sé que acostumo a ser una mica negatiu. Però desprès de portar tot un any alternant treballs en beca amb treballs parcials mal pagats; sense poder superar la barrera dels 680 euros al mes; i veient com els hi va a altres companys, que tot i les dificultats poden començar a pensar en iniciar una vida separats dels respectius nius familiars, jo em sento com en un estat de adolescència allargada forçosament.
El producte del meu treball només em dóna per a poder pagar-me lo just, les despeses adicionals de la meva vida (tots els diners de l'estiu van anar a parar al curs de portuguès, per exemple, i el que cobri aquest mes anirà per pagar un repàs d’estadística si es possible).
Amb un estat tan deplorable de contabilitat personal, em segueixo sentint com quan tenia 18 o 19 anys. Portar 5 anys de majoria d'edat i no veure una evolució com a persona és quelcom frustant.
Per això he estat pensat en pluriemplearme i buscar alguna feina de cap de setmana, a l'espera que surti alguna feineta que faci innecessari això, tot i que veient com està la situació tampoc es com per il·lusionar-se.
Abandono pel moment les frustracions personals. Per que no es digui que aquest blog serveix per estalviar-se el psicòleg, us deixo amb un vídeo per animar-se una mica: un dels fake trailers més divertits del projecte Grindhouse i que potser acaba sent una peli de veritat, cosa que farà d'ella la més divertida de l'any. Només cal que cliqueu l’imatge.

Un llibre impresincidible!

2008-10-15T20:04:00.003+02:00

Hi ha una sèrie de llibres que tota persona ha de tenir en casa. I no em refereixo a bíblies, textos sagrats, ni llibres d'autoajuda. Són llibres llur importància recau en que defineixen la nostra identitat i són fonts bàsiques de la nostra civilització.
La llista seria la següent: el "Zoo d'en Pitus" de Sorribas; "Els verbs Catalans Conjugats" d'en Joan Baptista Xuriguera; el Diccionari Català d'en Pompeu Fabra (el primer); "Gaudí. Arquitectura del futur" (llibre de Salvat, amb tapes morades regalat per la caixa el 1984), qualsevol edició del "Manifest Comunista"; una edició del Quijote amb tapes daurades i qualsevol de les col·leccions del Dragui (preferiblement el "Geografia Comarcal de Catalunya).

Aquesta llista imprescindible i clàssica, s'ha d'afegir una nova incorporació: "The Truth About Chuck Norris. 400 Facts about the world's greatest human". Es tracta d’una obra mestra d’humor estúpid en plena era d’Internet Global. El resum definitiu del fenomen que es va conèixer com a "Chuck Norris facts" o "Chistes de Chucks Norris" i que va entretenir a mig planeta durant el 2008. El fenomen el va iniciar un nerd que va crear la Chuck Norris Fact Generator Web Site, i va assolir ràpidament una dimensió global, convertint aquest desfasat personatge de l'extrema dreta ultra religiosa americana en una espècie d’ídol pagà de l'humor. Ara, Ian Spector, pare del fenomen, publica aquest llibre. Tot un estrany procés d'idolatrització digne d’un estudi. Us deixo amb alguns dels millor “facts”.

Chuck Norris doesn't sleep, he waits.

Once, a cobra bit Chuck Norri's leg. After Five days of excruciating pain, the cobra died.

Love means Chuck Norris never has to say he's sorry.

Chuck Norris is a vegetarian, he doe not eat animals until he first puts them into vegetative state.

Chuck Norris was baptized with napalm.

The saddest Moment moment for a child is not when she learns Santa Claus isn't real, it's when she learns Chuck Norris is.

Chuck Norris Can speak braile.

El gran pene (4): adoración

2008-09-18T12:04:00.001+02:00

Se encontraba paseando por las calles de Barcelona en plena noche, en busca de la diversión, la decadencia fashion y el surrealismo artificial que la noche barcelonesa solía ofrecer. En una de las calles, se giró y observó de lejos la Torre Agbar en plena luminiscencia. En este estado, la torre se convierte en una especie de faro que puede ser observado des de cualquier punto de la ciudad. Además, parece como una especie de gran órgano sexual artificial surgido de las entrañas de la compleja estructura sin alma en la que la ciudad se ha convertido, formada de neones, construcciones de diseño y barracones (con la persistencia de los restos putrefactos de lo que antes era la ciudad como entidad social). El Gran Pene, visto así, no parece más que un consolador de descomunal tamaño unido a una máquina extravagante. Todo y esos pensamientos, para ella la torre seguía teniendo el mismo significado sagrado. La seguía viendo y soñando como un templo vivo que sería capaz de sobrevivir la hecatombe de la ciudad. Además seguía despertando en ella ciertos recuerdos que aún no llegaba a ver.

Se dirigía a un local semiclandestino, con un único propósito: encontrar algún capullo con el que pasar la noche. Siempre sintió un gran desprecio hacia los hombres. Para ella, ellos han usurpado algo que en verdad no les pertenece: el pene. Nunca había sido pareja de ningún chico. Los consoladores son mejores que los hombres, y por eso suele utilizarlos con más asiduidad que los hombres.

Tenia la costumbre de salir a buscar algún hombre con el que pasar la noche muy de vez en cuando. Su aspecto andrógeno le ayudaba a que eso no fuera muy complicado. El procedimiento siempre era el mismo, iba a un local, ligaba con un chico y le ofrecía pasar una noche juntos con una única condición: nada de palabras, nada de afectos, nada de caricias, sólo sexo. Y una vez acabados, cada uno a su casa. Es más, en muchos de estos encuentros espontáneos y fortuitos, ni siquiera había realmente "sexo", pues no alcanzaba el orgasmo. A pesar de ello, este hecho no le preocupaba mucho, en estos encuentros con eventuales, el orgasmo no era la finalidad última, sino una especie de relación clínica, como cuando acudes a la extracción de un diente.

Su relación con las mujeres, por lo contrario, era muy diferente. Las pocas relaciones sentimentales que ha tenido, han sido con mujeres, casi todas acabadas en gran parte por su tendencia a la soledad. A pesar de ello, se sentía capaz de amarlas, y el practicar el sexo con ellas adquiría otra dimensión - además solía ser más placentero-. Sin embargo, no era suficiente para ella, en estas relaciones faltaba algo: un pene. Pero tal órgano se encuentra usurpado por los hombres.
Así, que su vida sexual nunca es lo completamente satisfactoria que ella desea. Por eso sigue buscando, y seguirá. Y en esa búsqueda, hay algo relacionado con esos recuerdos que la torre consigue despertarle...

El Gran Pene (III): adicció

2008-09-05T21:08:00.002+02:00

Es trobava a l'ofinica, des d'on podia veure la Torre AGBAR en tot el seu esplendor. Treballava en un edifici bastant nou, que pertanyia a una gran multinacional de serveis informàtics. Es una de les empreses més grans d'Europa en aquest sector, que presta serveis a grans empreses i administracions.
Eren les 11 i mitja del matí, l’hora en que tornava la gent que venia de prendre el cafè, així com l’hora de tornada alguns dels fumadors de l’ostracisme al que estan condemnats. Ell encara sentia pel cos les conseqüències de l’acte que feia poc havia realitzat al lavabo, comés aprofitant l’oportunitat que a les 11 l'oficina estava buida i el risc de ser descobert era bastant petit.
Havia anat cap allà, i desprès de comprovar a cada compartiment que no hi hagués ningú va escollir el més net. Ràpidament, i amb certa ansietat, s’havia baixat els pantalons, i havent agafat el seu membre fortament amb una de les seves mans, va començar a moure’l violentament. En poc temps la sang va recorre pels conductes i el membre es va posar erecte. Segons més tard de l’erecció, la punta es va inflar adquirint un to vermellós. I llavors arriba aquell moment màgic en que sembla que l'univers es plega sobre la teva zona erògena. I finalment el moment alliberador de l’ejaculació.
Per a la majoria de la gent, l’home que es masturba al treball es vist com un malalt i com una persona que va molt necessitada. Això respon a la mala imatge social que encara ara té moltes vegades la masturbació. Però, aquest no és el seu cas. No es precisament una persona necessitada del sexe, ans el contrari. Es podria dir que es una persona que va ben servida. Esta casat amb una d’aquelles dones amb una bellesa normal però que desprenen un erotisme atractiu. Això es complementa amb la gran fogositat de la seva dona. Fins feia poc, acostumaven a fer l’amor varis cops per setmana, i s’esforçaven en satisfer al màxim a l’altre.

No obstant, fa un temps que tot això ha canviat, ell es troba desbordat. La seva sexualitat es troba fora de tot control, sense saber el motiu. De follar tres o quatre cops per la setmana, va passar en poc temps voler fer-ho gairebé cada dia. La dona no va tenir cap problema a prestar-se a aquesta jornada intensiva de sexe. Però al cap d’un temps de començar de començar a fer l’amor cada dia, la cosa va incrementar. Ell ja no feia l’amor com abans, amb tacte i delicadesa, el sexe es va tornar molt més violent i ràpid. Tot i que encara era un sexe satisfactori, la violència amb el que es feia la deixava esgotada. Fins i tot l’havia arribat a fer mal, estant alguns dies sense fer l'acte. Ell va intentar suplir aquesta carència amb la masturbació, que feia d’amagat quan la dona dormia.
La cosa va anar a pitjor. Al cap d’uns dies, va tornar a fer el sexe amb la seva dona, no diàriament però si bastants cops per setmana. Però, això no calmava la seva fogositat; així que esperava a que ella es dormís per tornar a masturbar-se. Al poc temps això tampoc era suficient, i la calentura que sentia per les nits es va estendre a tot el dia, generant-li un estat d’ansietat greu. Anar pel carrer o treballar es va transformar en quelcom gairebé impossibles de realitzar. Qualsevol dona que veia pel carrer, no importava el físic, era capaç d’excitar-lo fins a uns límits fora de la normalitat. I no parlem a la feina. Allà si que patia, amb les becaries amb roba curta i ajustada; amb l’escot de la Joana, la seva jefa; amb les insinuants corbes de la Rosalia la cambrera llatinoamericana del bar de l’empresa. Fins i tot li produïen excitació les dones de la neteja!!
Es per tot això que va decidir començar a masturbar-se a la feina, per controlar la seva sexualitat. Observant les pautes de comportament de la planta en la que treballava, va descobrir en poc temps que la millor hora per fer-ho era a les 11. Per tant, es va decidir a fer-ho. Era una necessitat si volia mantenir la seva feina i la seva imatge social, i sobretot si volia controlar l'ansietat que li provocava la seva creixent addició al sexe. Si no ho feia així, la torre AGBAR en lloc de ser l’edifici que es veia a través de la finestra, seria el bulto que es veuria als seus pantalons.

PROPERA ENTREGA: El Gran Pene (IV), adoración, segunda parte.

Interludi: a day full of shit!!!

2008-09-01T23:23:00.002+02:00

Tal com diu el títol, avui ha estat un dia ple de merda. Primer examen d'un setembre imposat per la burocràcia pompeuana (de fet, si no fos per l'error, no tindria res aquest setembre). Ha estat la magnifica Dret Civil I, amb la gent de dret. Com explicar-ho, desprès de dues setmanes intentant entendre els apunts, trobant finalment un sentint, barallant-me amb Sentencies i passant més hores que un mico en un zoo, la sensació és d'una enorme inutilitat. Mai havia respòs un test sense estar segur de cap pregunta (encara més greu si tenim en compte l’aplicació automàtica de la regla de majoria simple de respostes que aplico a tots els exàmens tipus test). Mai m'havia trobat en que em donessin 4 preguntes a escollir i no pogués decidir-me per una simplement per no tenir idea de cap (agafant finalment aquelles en les que hi podia fer allò que és coneix com a "patillada").
Em venen unes ganes terribles d’enviar a pastar fang a tots els desgraciats de la Secretaria de Ciències del Treball, per no assumir la responsabilitat que els hi pertoca per la deixadesa de les funcions informatives, per tractar-me de mentider, i per donar-me la pitjor solució, que a més em sortirà per un ull de la cara. Segur que part del nou edifici que estan fent a Wellington s'ha pagat amb el setembre que estem fent el col·lectiu de politòlegs passats a aquesta carrera. Ara només em queda pregar a una divinitat i que rascant una mica d'aquí o d'allà pugui arribar al cinc i m'oblidi d'aquesta merda. Llàstima que sigui agnòstic.

El malson de dia s’ha complementat amb un petit ensurt familiar i amb una de les pixades més grans que mai ha fet el meu gos al mig de la cuina. Per sort hi ha una part bona del dia; ha estat el fet que ja tinc a les meves mans un altre cd dels Plastic People of The Universe, titulat JAK BUDE PO SMIRT, portat directament de la capital Txeca. Res millor que jazz-rock psicodèlic clandestí fet sota el domini soviètic per oblidar el dia.

Com ja heu vist, m'he dignat a modificar el logo del blog, intentant ser més seriós. Recordeu que a partir del dia 3 podreu gaudir d'una nova edició del "Gran Pene".

Avis per a (Ciber)Navegants: al setembre, agafa els llibres i estudia

2008-08-27T17:40:00.003+02:00

Per motius estudiantils (estic estudiant la maravella anomenada Dret Civil per culpa de la secretaria dels meus estudis), Jart Lau estarà inoperatiu uns dies, més o menys fins al 3 de setembre. Això, peró, no suposa que la maquinaria s'hagi parat. Hi ha varis textos al tinter. La tercera i cuarta part del Gran Pene (si la historia continua), i un nou mondo bizarro amb un nou personatge esperpèntic que us presentare.
Demano disculpes per l'espera. Als que esteu a la llista de mails us faré saber les novetats, als altres, només em queda demanar pietat i paciencia!!! Us deixo amb un video que utilitzaré descaradament per omplir espai, un nou fenomen televisiu, la sèrie Suicidal squirrels:
http://es.youtube.com/watch?v=-lTgXdsIDhA

Go raibth math agat!!
PD: Si veieu cap falta demano perdó, ho he escrit tal com raja, sense parame a mirar.

Funny Melodies again!!

2008-08-19T01:06:00.002+02:00

Els bons músics, són aquell que independentment de si l'estil de música que fan t'agrada més o menys, són capaços de transmetre en el seu directe la passió que senten tocant el seu instrument al públic.
Partint d'aquesta definició de filosofia d'estar per casa que acabem de fer -però considerem bona igualment-, el grup que us presento a continuació sens dubte ha de ser definit com un grup de bons músics. Estem parlant de a contra blues. I no ho dic només pel fet que la bateria sigui amiga meva, sinó que parlo de l’experiència adquirida d’assistir a nombrosos concerts a llarg dels anys -potser no tants com hagués volgut-.
A contra blues és una proposta que es basa en versions fetes amb un estil propi i característic de grans temes del blues principalment, així com del country i el rock més clàssic. Tot barrejat amb bon rotllo, un humor també marca de la casa i uns músics que s’hi dediquen professionalment i que toquen cada nota com si fos l’ultima que toquen en les seves vides. Vaja, una barreja que ni el millor cubata. És un grup que pot agradar tant als entesos en aquestes músiques com aquells que no ho son i que tenen una oportunitat de descobrir grans clàssics.
Si voleu conèixer aquest grup en directe, si voleu escoltar-los, us convido a veure’ls aquestes festes de gracia. Tenia dues dates: dimarts 19 d'agost al bar DLUZ a les 22:30 o dimecres 20 d'agost a la plaça Rius i Taulet a les 23:00.
Us deixo també amb el link del seu myspace, on podeu escoltar algunes de les cançons del seu disc així com estar alerta dels seus pròxims concerts:
http://www.myspace.com/acontrablues

El gran pene [2]: Adoración

2008-08-18T23:27:00.002+02:00

Se encontraba dentro del tranvía, salvaguardada del calor extremo que hacía en el exterior. En los cacos que tenía en sus oídos sonaba una leve melodía proveniente de su mp3, algo que parecía que era "Waterfall" de los Stone Roses, pero no lo podía decir con seguridad. Tenía la música demasiada baja y la atención centrada en ese enorme edificio ovalado.

Si, ese edificio. Apenas tenía 6 años de existencia y ya se había convertido en todo un icono de la ciudad. Gran parte de la culpa de ese rápido proceso de idolatría lo tienen las propias autoridades municipales, que hicieron -y siguen haciendo-, una intensa campaña para normalizar su visión en el skyline de la ciudad. Aparece en todas las imágenes reales y dibujadas del perfil de la ciudad, en carteles de fiestas populares, e incluso un año fue utilizado para las campanadas de fin de año en la televisión autonómica. No es raro que las autoridades se esfuercen tanto en ello, puesto que es una construcción que siempre ha estado envuelta en polémica. Para muchos, es todo un símbolo de unos años de intensa campaña inmobiliaria y especulativa en pleno boom especulativo de la economía e impulsada por un evento como el Forum del 2004. Y es que parece ser tradición de esta maldita ciudad -al igual que la tradición de que los alcaldes se dejen el gobierno en herencia-, hacer de vez en cuando un macro evento, ya sea cultural o deportivo, para impulsar una oleada de desenfrenada construcción. Barcelona es una ciudad constantemente inacabada, siempre en mutación. Quizás la crisis que se avecina estanque este eterno devenir durante un tiempo... O no…
Todo y eso, el edifico también es muy conocido por otras razones quizá no tan políticas, sino estéticas. Durantes su construcción no fue más que una amasijo de hierros. Muchos ciudadanos se preguntaban que coño era eso que estaban levantando, que era aquello tan horrendo. "Esto solo lo pueden hacer los putos socialistas." "Menudo pedazo de mierda", eran algunos comentarios recurrentes. Aquella opinión generalizada hacia temer que ese edifico nacería con una tremenda crisis de legitimidad. Algunos incluso vaticinaban que aquello seria como la torre Eiffel, como si previeran con antelación el proceso de “canonización” que finalmente se ha producido. La opinión de muchos empezó a cambiar cuando la obra se hubo terminado. De día seguía siendo horrendo para muchos, pero de noche, con su iluminación azulada y roja parecía ganar más adeptos. Pero sin duda lo que más comentarios generó –y sigue generando- una vez fue finalizado, fue su forma. Así empezaron a surgir muchos de los motes con los que es conocida la torre AGBAR: el misil, la bala, el pene, el gran falo, el cipote, la tranca, la cigala, el cigaló el supositorio, el brazo de gitano, el pollote, la polla, el pollazo, la vara, el plátano, el consolador, la trompa... Día tras día surgen más motes relacionados con el falo con los que denominar el edificio, y es este hecho, junto a los esfuerzos hechos por el ayuntamiento, los que han consolidado la construcción como parte de la imagen de la ciudad.

Esto último es lo que más le interesaba, lo que centraba su atención en aquellos instantes de relajado viaje urbano. La torre como un símbolo falico, un poderoso y enorme símbolo. Siempre que pasaba por la zona, ya fuera de día o de noche, no podía dejar de contemplar el edifico y tener los mismo pensamientos, el mismo desarrollo que hemos visto. Voluntaria o involuntariamente aquel edifico se había convertido en un monumento de temática sexual. Pero cuando veía ese edifico como símbolo "falico", no lo veía en los mismos términos de "falico" que cualquier otro vería. No veía une pene colgado hacia abajo, ni tampoco un pene erecto, veía un enorme pene naciendo desde la base, des de la tierra, representando una gran fuerza liberadora.

Ella no veía un pene en sentido de órgano sexual masculino, o como representación subconsciente de una sociedad patriarcal. Aquel edificio representaba para ella un falo con una existencia separada de su huésped masculino. Representaba un pene como entidad autónoma, libre de la ursupación que de él hacen los hombres. Para ella representaba más que un simple edificio, era un templo, un poderoso templo, que debía ser liberado de su perversa utilización actual. Muchas noches, en el limbo en el que uno se encuentra entre los últimos niveles de consciencia y el sueño profundo, se imagina una ciudad devastada y destrozada por algún desastre, con gran parte del territorio reconquistado por la naturaleza. En medio de este caos de restos de civilización y naturaleza salvaje que sueña, la torre en forma de falo se eleva aún en el horizonte, y sigue iluminada de color azul en plena noche. Dentro del edificio, imagina siempre unos cuerpos humanos que nunca llegaba a saber de que sexo son danzando hasta el éxtasis, como en una especie de ritual de adoración. Este sueño suele repetirse numerosas veces.
Todos estos pensamientos y extraños sueños son los que le provocan el edifico. Todos ellos conectan con su forma de pensar y de analizar su vida. Pero sobretodo, conectan con un hecho del pasado que apenas vislumbra, un hecho que la traumatiza pero que nunca sabe que es... Es por eso en parte que siente atracción por ese edificio y no puede dejar de observarlo cuando pasa a su lado. Algo le dice que es la llave para desvelar ese terrible secreto guardado que tanto le atormenta...

Comenta a Jart Lau amb més llibertat!!

2008-08-12T01:19:00.003+02:00

El politburó de Jart Lau, fundat únicament per mi (visca el centralisme democràtic leninista!), ha decidit acabar amb una tirania cibernètica imposada. Per això, s'ha decidit eliminar el sistema de verificació de paraula per a poder posar el comentari (qui es va inventar això? segurament el mateix que en algunes versions del messenger va fer que per posar "puta" haguessis de ficar p u t a). Per tant en principi no hauria de tocar més els collons aquest sistema.
Si així fos, feu-ho saber al politburó.
Pa, Justícia, i comentaris en llibertat.

Politburó de Jart Lau, junts som-hi!!

Mondo Bizzarro

2008-08-10T00:59:00.002+02:00

Es realmente increíble lo que te puedes encontrar en este mundo, más si te da por leer el periódico de catalunya, como hice hoy. Además, por algún misterio de la vida, la edición de hoy 9 de agosto había dos noticias que estaban en conexión con otras publicadas durante la semana. La noticia que he decidido comentar, y que ha dado titulo a este post, es la del caso de una mujer americana llamada Joyce McKinney (aka Bernann McKinney).
Esta desconocida mujer salto a la palestra escasos días cuando presento ante las cámaras de la caja tonta 5 cachorros pitbull que resultaban ser clones de su amado perro Booger, caído en desgracia a causa de los designios naturales. Unos científicos sud-coreanos clonaron su peludo amigo (la primera clonación con fines comerciales) a un precio más bajo del que correspondia (33.000 euros) a cambio de que la mujer hiciera publicidad de tal acto. Hasta aquí, la historia tiene un nivel considerable de frikismo. Pero sin duda, esto no es más que el comienzo de una autentica freak parade.
Resulta que a causa de ese salto al mundo público, algún que otro periodista del cotilleo, amarillista o como quieran llamarle, empezó a investigar el pasado de esta mujer. McKinney había vivido algunos años en Inglaterra, donde aún tiene causas pendientes con la justicia ya que -y pónganse los cinturones señor@s- había secuestrado, drogado i violado durante días a un mormón!!!! Su explicación fue que quería tener un hijo. La pobre victima consiguió escapar y denunciarla a las autoridades. Nuestra violadora de mormones claramente fue a la cárcel, pero duro poco tiempo, puesto que se temía por su salud mental, así que se le dio la condicional.
McKinney aprovechó su libertad condicional para reunirse con su compinche de violación -si, le ayudo un amigo parece ser-, y escaparon hacía Canadá –alucinen de nuevo-, disfrazados de mimos. Años más tarde será detenida de nuevo en Utah al volver a acosar al mismo mormón que había vuelto de su misión por tierras inglesas.
No si todo esto es una pantomima, si es real o no, -y quizá cabria preguntarse que hace el periódico publicando una historia más propia de un mail en cadena-, pero el hecho es que aún no puedo parar de reír con esta noticia. Os dejo con un par de fotos de la mima violadora de mormones y con una jauría de perros clónicos.

PD: para cuando una peli?

Data estelar 9-5-2008: Cartes, granissats i bandolerisme dels 80.

2008-08-09T02:21:00.003+02:00

Cartes, cartes i més cartes! Avui m'he passat les cinc hores de la jornada del curro d'estiu fent cartes al CCCB. Doblegar el full de presentació per la meitat, agafar un fulletó sobre les pròximes exposicions que era de color rosa, agafar un fulletó verd sobre els itineraris i ficar-ho en una sobre dirigit a una de les múltiples escoles que es poden trobar a Barcelona ciutat, Barcelona Província o la resta de províncies de Catalunya. M’he tornat a sentir com un màquina com en els meus temps de becari de biblioteca.
Tot i això, m'ha servit per saber dues coses. Per una banda, que l'any que ve, aquest museu farà una exposició titulada "Quinquis i Macarres dels anys 80", on el cartell és el cartell d'una de les pel·lícules més grans del nostre cinema: "Perros Callejeros". Crec que no calen més comentaris. L’altra cosa sorprenent és adonar-se com en un treball mecànic i repetitiu, vas modificant les teves accions, aprenent pel mètode assaig-error, fins que trobes un punt en el que els moviments que realitzes són d'una alta precisió, tot amb l'objectiu de ser el més eficient i eficaç possible. És això el que coneixem com alienació? M’he transformat en un apèndix del meu lloc de treball? Sóc un Androide finalment?
Encara sort que aquesta nit m'he premiat amb un parell de granissats i bona companyia al Naranjito!

Funny melodies!!

2008-08-08T21:35:00.002+02:00

http://www.youtube.com/watch?v=mne2YWCE6Cc

Aquí va una miqueta de música per les vostres orelles. Un gran grup, spiritual front, que vaig poder conèixer per internet. La canço es diu Bastard Angel, del seu últim armaggedon gigolo. Us poso la lletra, així com el link per veure el video de la canço, tocada en directe.

Gaudiu!!

Bastard Angel

It's embarrassing to see you wave that flag when you try to give yourself a navigated tone

You fix your damp collar a wring of blood to your dick

You'd like it but it will not work

You try to make me feel guilty for never never having had

An identity, a defined and conformed middle class sexuality

All the uniforms are shitAll the ideals are shit

Love and this nation have forced us

In a chain of sperm and blood

A bastard angel will take me away from the fat tummy of God

He will be the precise sniper that will center my weak chest

A bastard angel will lick my wound while your hand will leave me

While your hand will leave me bleeding on the floor

Walk around my smashed skull; walk around my disabled strength

I don't want to die so I can see you your flesh crumble, your chest open

The right road's the lie of intellectual and criminals; love won't give life to

The children we've never had; love won't give life to this job that will bury us

Dissidents, passionate lovers, and combed proud soldiers

Don't ask me more questions because I have no memory because I never will

PD: foto estreta de la seva pagina web.

El gran pene[1]: fragment de "confesiones de una máscara".

2008-08-08T02:06:00.006+02:00

"Hacía ya un año que sufría la infantil angustia de poseer un curisoso jugete. Yo tenía doce años. Ese juguete aumentaba de volumen a la menor oportunidad y parecía insinuar que, utilizado debidamente, podía ser fuente de delicias. Pero en ningún lugar tenía yo instrucciones escritas acerca de cómo utilizarlo, y por eso, cuando el juguete tomaba la iniciativa en sus deseos de jugar conmigo, quedaba yo inevitablemente desconcertado. Alguna que otra vez, mi humillación y mi impaciencia alcanzaron tal punto de gravedad que llegué a pensar que deseaba destruir aquel juguete. Sin embargo, nada podía hacer como no fuera rendirme al insubordinado instrumento, con su rexpresión de dulce secreto, y esperar despreocupado acontecimientos.

Luego se me metió en la cabeza escuchar desapasionadamente los deseos de mi juguete. Gracias a eso, descubrí con rapidez que tenia aficciones muy definidas e inconfundibles, eso que bien podría denominarse su propio mecanismo "

pp. 48, "Confesiones de una máscara", Yukio Mishima, Austral Narrativa 2007

Data estelar 8-5-08

2008-08-08T00:35:00.003+02:00

Salutacions a la terra.
En un agost insoportable de calor, entre apunts per a setembre i feines de merda, comencem l'emissió d'aquest nou projectes desprès d'abandonar la nau blogopoietica. Els homo sapiens que llegeixin aquestes línies es faràn la següent pregunta:

QUE COI ÉS JART LAU?
Jart Lau és un blog personal.... .... peró tampoc és un diari.
Jart Lau és un blog seriós.... .... però també és de conya.
Jart Lau és un blog freak.... .... però també és normal.
Jart Lau és una obra d'art.... ..... però també és una merda descomunal.
Jart Lau no tracta sobre res... .... però també s'ocupa de tot.
Jart Lau, res en general, tot en particular.

PD: un video dels python com a presentació
http://www.youtube.com/watch?v=NqJQ8RD7-Nw&feature=related